NUSiNANSA

A tot el Mediterrani pescadors que encara elaboren nanses amb fibres vegetals es poden comptar amb els dits de les dues mans. El que antigament era el mètode de pesca més respectuós amb el mar – passiu, selectiu i amb estris totalment biodegradables – ja es troba al calaix dels oficis extints, substituït per la pesca intensiva i materials sintètics.

​

Les nanses s'elaboraven a casa, durant l'hivern, a partir de plantes – jonc, canya, rebrots de salze, olivera o tamariu - recollides a l'entorn més immediat. El coneixement de l'enreixat triangular era exclusiu dels pescadors, sempre homes, i passava de pares a fills durant generacions.

Les nanses havien de ser lleugeres però fortes, perquè passaven l'estiu sota l’aigua. Generalment duraven una temporada i es substituïen per noves cada any. Permetien obtenir els peixos i crustacis més valorats – vius i intactes – de fons rocosos, impossibles de treballar amb les xarxes tradicionals. La forma de la pròpia trampa – de nansa (en forma de campana), de gambina (en forma de poma) i altres (xufanguera, llobreganera, gavitana, etc.), juntament amb l'esquer, determinava el peix o el crustaci que es buscava atrapar.

A banda de trampes de captura, en el dia a dia mariner s'utilitzaven altres peces complementàries realitzades mitjançant la mateixa tècnica, com les cofes de palangre o els vivers. Totes juntes formen l'ofici de cistelleria del mar, part de patrimoni cultural Mediterrani.